Hi havia una vegada un hort ple d'hortalisses, arbres fruiters i tota classe de plantes. Com tots els horts, tenia molta frescor i agradava molt. Per això donava gust seure a l'ombra de qualsevol arbre a contemplar tota aquella verdor i a escoltar el cant dels ocells. De sobte un bon dia van començar a néixer cebes molt especials. Cada una tenia un color diferent: vermell, groc, taronja, blau, moracor de t... El cas és que els colors eren irisats, lluminosos, com el color d'un somriure o el color d'un bonic record. Després de moltes investigacions sobre la causa d'aquell misteriós resplendor, va resultar que cada ceba tenia dins seu, en el mateix cor (ja que les cebes també tenen el seu propi cor), una pedra preciosa. Una tenia una maragda, l'altre un quars rosa, l'altre un topazi... Una verdadera meravella!

Però per una incomprensible raó la gent va començar a dir que allò era perillós, intolerant, inadecuat i vergonyós. Total, que les boniques cebes van haver d'amagar la seva pedra preciosa i íntima amb capes i més capes, cada vegada més fosques i lletges, per dissimular com eren per dins. Fins que van començar a convertir-se en unes cebes vulgars, normals. 

Va passar per allà un sabi, que li agradava seure a l'ombra de l'hort i sabia tant que entenia el llenguatge de les cebes, i va preguntar-li una per una: -Perquè no et mostres com ets per dins? I elles li anaven responent: -Em van obligar a ser així... -Em van anar posant capes... inclús jo em vaig posar algunes capes perquè no em diguessin... Algunes cebes tenien fins a deu capes, altres més, i ja no se'n recordaven del perquè es van posar les primeres capes.

I al final el sabi es va posar a plorar. I quan la gent el va veure plorant, van pensar que plorar davant de les cebes era propi de persones intel·ligents. Per això el món segueix plorant quan una ceba obre el seu cor. I així serà fins al final del món.