Un dia, una jove estava passejant pel bosc i va veure sorpresa que una petita llebre li portava menjar a un enorme tigre malferit que no podia valer-se per ell sol. Li va impresionar tant veure aquest fet, que el dia següent va tornar a veure si el comportament de la llebre era casual o habitual. Amb enorme sopresa va poder comprobar que l'escena es repetia: la llebre deixava un bon troç de carn aprop del tirgre.

Van passar els dies i l'escena es va repetir de la mateixa manera, fins que el tigre es va recuperar i va poder buscar menjar per ell sol.

Admirada per la solidaritat i la cooperació entre els animals, es va dir: -"No tot està perdut. SI els animals, que figura que son inferiors a nosaltres, son capaços d'ajudar-se d'aquesta manera, molt més ho farem les persones."

Així que la jove va decidir refer l'experiència... es va tirar al terra, simulant que estava ferida, i es va posar a esperar que algú l'ajudés. Van passar les hores, va arribar la nir i ningú se li va atansar a ajudar-la. Va seguir així durant tot el dia següent... i el següent....

Ja s'anava a aixecar, amb la convicció de que la humanitat no tenia el menor remei, quan va sentir dins seu tota la desesperació dels que passen gana, la soledat dels malalts i la tristesa dels abandonats.

EL seu cor estava devastat, ja quasi no tenia forces per aixecar-se, llavors allí, en aquell precís instant, va sentir...

Amb quina claredat, que bonic!... era una veu, molt dins d'ella, que deia:

-"Si vols trobar als teus semblants, si vols sentir tot el que ha valgut la pena, si vols seguir creient amb la humanitat... deixa de fer el tigre i simplement sigues una llebre."