Hi va haver una vegada en la història del món un dia terrible en què l'odi, que és el rei dels mals sentiments, els defectes i les males virtuts, va convocar  a tots els sentiments negres a una reunió urgent.
Tots els sentiments negres del món i els desitjos més perversos del cor humà van arribar a aquesta reunió amb curiositat de saber quin era el propòsit.
Quan van estar tots parlà l'Odi i va dir: "us he reunit aquí a tots perquè desitjo amb totes les meves forces matar algú".

Els assistents no es van estranyar molt doncs era l'Odi que estava parlant i el sempre volia matar a algú, però tots es preguntaven entre si qui seria tan difícil de matar perquè l'Odi els necessités a tots.

"Vull matar a l'Amor " va dir. Molts van somriure malèvolament perquè més d´un li tenia ganes.

El primer voluntari va ser el Mal Caràcter, que va dir:" Jo aniré, i els asseguro que en un any l'Amor haurà mort, provocaré tal discòrdia i ràbia que no ho suporarà ". Al cap d'un any es van reunir una altra vegada i al escoltar el report del Mal Caràcter van quedar molt decebuts. "Ho sento, ho he intentat tot però cada vegada que jo sembrava la discòrdia, l'Amor ho superava i sortia endavant".

Va ser llavors quan, molt diligent, es va oferir l'Ambició, que presumint del seu poder va dir: en vista que El Mal Caràcter ha fracasat, aniré jo. Desviaré l'atenció de l'Amor cap al desig per la riquesa i pel poder. Això no ho podrà evitar. I va començar l'Ambició l'atac a la seva víctima, i efectivament va caure ferida, però després de lluitar per tirar endavant, va renunicar a tot desig desbordat de poder i va triomfar de nou.

Furiós l'Odi pel fracàs de l'Ambició, va enviar a la Gelosia, qui va idear tota mena d'estratagemes i situacions per a despistar l'amor i fer-li mal amb dubtes i sospites infundades.Pero l'Amor, confós, va plorar, i va pensar que no volia morir i amb coratge i fortalesa es va imposar sobre ells i els va vèncer.

Any rere any, l'Odi va seguir en la seva lluita enviant als seus més feridors companys, enviant a la Fredor, l'Egoisme, la Cantaleta, la Indiferència, la Pobresa, la Malaltia i a molts altres que van fracassar sempre perquè quan l'Amor se sentia defallir prenia de nou força i tot ho superava.

L'Odi convençut que l'Amor era invencible els va dir als altres: res a fer. L'Amor ha suportat tot, portem molts anys insistint i no ho hem aconseguir. Tot d'una, d'un racó del saló es va aixecar un sentiment poc conegut que vestia tot de negre, amb un barret gegant que queia sobre el seu rostre i no el deixava veure, amb un aspecte fúnebre com la mort: "Jo mataré l'Amor", va dir amb seguretat.
Tots es van preguntar qui era aquest sentiment i que pretenia fer tot sol. L'Odi va dir: "ves i fes-ho".
Tan sols havia passat algun temps quan l'Odi va tornar a cridar a tots els mals sentiments per a comunicar després de molt esperar per fi L'AMOR HAVIA MORT.

Tots estaven feliços però sorpresos. Llavors el sentiment del barret negre va parlar: aquí els lliuro l'Amor totalment mort i destrossat. I sense dir més se'n va anar.

"Espera" va dir l'Odi, en tan poc temps l´has eliminar per complet, del tot, i sense fer el menor esforç. ¿Qui ets?
El sentiment va aixecar per primera vegada el seu horrible rostre i va dir:

SÓC LA RUTINA.