'Vés i no vinguis més! La música no és per a tu '. En escoltar a la seva professora Nahuel es va posar molt trist i, completament confós i frustrat, va abandonar la classe de cant. No hi ha res més trist per a un nen que sentir de llavis d'un més gran en el que confia que just l'única cosa que vol fer en la seva vida no és per a ell.

Per sort, Nahuel era un nen molt segur de si mateix; i la negativa de la seva professora de cant de seguir ensenyant-li li va servir com a impuls per buscar el seu propi camí. L'esperaven moments de molta desesperació que sabria enfrontar amb totes les seves energies. Va començar escoltant tot el que arribava a les seves mans i entrenant la seva oïda amb disciplina. Una tarda es va dir 'si aprenem a parlar imitant, per què no fer el mateix amb la música?' Així va ser com va començar a imitar als seus cantants favorits. Però tampoc aconseguia massa amb això; podia imitar però alguna cosa hi havia en la seva veu que sonava summament rar i descontrolat.

Una tarda, mentre deixava passar el dia assegut al banc d'un parc, se li va acostar un jove que portava un immens baluerna en una mà, la seva contrabaix. Es van posar a conversar; Nahuel no perdia un sol moment per aprendre més coses relacionades amb el món de la música del qual se sentia totalment enamorat.

En un moment el jove li va dir 'Tu tens una veu meravellosa. El teu problema és que no confies en tu i intentes fer el que fan altres; no deixes fluir la teva pròpia veu. Seria bo que prenguessis classes per aprendre qüestions importants respecte a la tècnica, però abans d'això has de trobar la teva veu '.

Des d'aquell dia la vida de Nahuel va canviar per sempre. Va començar a deixar-se anar i el que va trobar que era capaç de fer amb la seva veu ho va deixar sorprès. Enrere havia quedat aquell dia en què la professora el va fer fora de la classe; però no en vano.

Una tarda mentre ella gaudia d'un concert important que es realitzava a la seva ciutat va descobrir que Nahuel era un dels cantants principals. En acabar el concert se li va acostar i li va demanar disculpes per haver-ho tractat tan durament aquella tarda. Nahuel ja havia caminat massa i se sentia a gust amb si mateix; li va dir que ho sentia moltíssim però que no la recordava, 'però li agraeixo que hagi vingut a veure', li va dir. I ella va abandonar el teatre cap baix mentre ell continuava saludant a la gent i fent-se fotos amb el públic.