Rosa Jové

Ed. l'Esfera dels Llibres

"El son dels nens ha esdevingut, aquests darrers anys, un motiu de preocupació per a
molts pares.
 
En altres temps això no passava. Abans nosaltres dormíem amb els pares molts anys (on
ho havíem de fer, si no? Sempre hi havia més nens que habitacions!). Els nostres pares
no esperaven que un nen s’adormís sol, ni que dormís tota la nit d’una tirada. No ens
consideraven subjectes actius del dormir, sinó passius. No deien: «el nen se’n va a
dormir», sinó «vaig a adormir el nen». La mare ens adormia a coll, acotxats al pit (al
començament, al pit mateix), amb un gronxament rítmic i una cançó de bressol. I quan
ens despertàvem a mitja nit no era el fi del món, senzillament ens tornaven a adormir.

 
Però darrerament hi ha coses que han canviat. Així, per puritanisme o en nom de la
higiene es prohibeix que els pares dormin amb els fills. Les amenaces són
apocalíptiques: si el deixeu dormir una sola vegada al vostre llit, mai més no en voldrà
sortir (com si algú volgués dormir amb els pares quan té tretze anys... Com si algú es
deixés fer un petó als tretze anys). El nostre sistema econòmic exigeix que tots dos
pares s’aixequin «a toc de xiulet» i que arribin a la feina a l’hora, disposats a rendir i a
menjar-se el món. I si algú pretén acostumar el seu director a ajornar la satisfacció dels
desigs que té arribant cada dia un minut més tard, a final de mes es trobarà la
desagradable sorpresa que l’hi ha descomptat del sou i que no li renova el contracte.
 
En canvi, quan qui ens necessita és el nostre fill, sí que hi podem anar cada vegada un
minut més tard; fins i tot miren de convèncer-nos que aquest endarreriment és raonable,
desitjable i beneficiós per al bebè. D’aquesta manera, el contacte físic entre la mare i el
fill es veu amb desconfiança i menyspreu, com un vici que cal eradicar: «No l’agafis a
coll que el malcriaràs», «no l’adormis a coll que s’hi acostumarà», «no hi corris quan
plora perquè plora per vici», etcètera.
 
Igualment, les cançons de bressol estan prohibides, per bé que totes les cultures en
tinguin, per bé que n’hagin compost els músics més grans, per bé que encara recordem
les que ens cantava la mare. La mateixa prohibició ha caigut damunt els contes, que en
qualsevol cas ara han de ser contes per a no dormir, ja que se’n pot explicar sempre que
el nen no s’adormi escoltant-los i els pares surtin de l’habitació quan el nen encara
estigui despert.
 
S’ha volgut organitzar i reglamentar la vida dels nens amb criteris de disciplina i
eficiència industrial: alimentació científicament calculada, horaris fixos, poc contacte
humà. El sistema funciona perfectament amb els pollastres i els conills, aleshores, per
què no s’han d’engreixar, també, els nens criats d’aquesta manera? I si el nen, oh, quina
sorpresa!, plora, deu ser que està malalt.
 
I és que el plor ja no es considera un senyal de dolor o una crida d’auxili, sinó, en el
millor dels casos, una malaltia mental, una alteració de la conducta (una altra teoria
sosté que de malaltia, res de res, que el nen plora expressament per a fer la guitza). Per
què, si no, hauria de plorar un nen, si no té ni gana ni fred, si està feliç al llitet sense que
els braços de la mare el destorbin? S’ha dit als pares que els fills han de dormir sols, tota
la nit seguida, des de ben aviat. I qui no ho fa així és perquè té «insomni», un insomni
que li durarà tota la vida, per culpa dels pares que l’han consentit i l’han acostumat
malament, que no li han sabut «ensenyar a dormir».
 
Les despertades normals de qualsevol nen, d’una banda, encara es temen més perquè
se’ls ha posat l’etiqueta de malaltia (i de malaltia greu, a més), i, de l’altra, es fan més
difícils de suportar, ja que la mare no està autoritzada a posar-se el fill al llit i donar-li el
pit, sinó que està obligada a caminar pel passadís de casa i passejar d’una cambra a
l’altra. En definitiva: s’ha creat un problema allà on no n’hi havia cap.
 
Necessitàvem informació seriosa i veraç per a desfer aquest embull de mites i
prejudicis. I això és el que ens aporta Rosa Jové en aquest llibre, que esdevindrà
certament un clàssic tant per als pares com per als professionals. S’hi exposen, amb
profunditat científica i en un llenguatge accessible, les diferents fases del son i
l’evolució que fan durant els primers anys. Una àmplia bibliografia en fonamenta les
afirmacions i permet que el lector curiós en busqui més informació.
 
Rosa Jové és psicòloga infantil i mare de dues criatures, i de la seva ciència i
experiència ha sortit aquest llibre. Ja que els bons psicòlegs, com les mares, no aspiren a
manipular els nens sinó a entendre’ls. La Rosa ha coordinat durant anys l’atenció
psicològica a les víctimes de catàstrofes, i aquesta dura escola també li ha ensenyat una
cosa: que la gent quan plora ho fa perquè pateix, i necessita atenció i consol.
 
Aquest llibre portarà pau i confiança a moltes famílies. El vostre fill és normal, encara
que es desperti, i vosaltres també sou normals, encara que us aixequeu per a consolar-lo.
O potser precisament per això."
 
Carlos González
pediatra